Diuen que un blog es un espai personal, doncs avui us parlaré de mi:Això de felicitar el Nadal no se’m dona massa be. Potser perquè des fa uns anys he perdut tota la il·lusió i la màgia que diuen que tenen aquestes festes. o me l’han fet perdre els mateixos que durant al llarg de la vida me la van omplir de joia. No us podeu imaginar l’esforç que suposa per a mi tenir que superar aquests quinze dies, Si faig un pessebre any rere any, i molt especialment des fa cinc anys ( i sempre dic que aquest serà l’últim) tant treballat i elaborat, es per la meva filla que un dia em va demanar de participar en el concurs del poble i que cada any m’ho demana i no m’hi puc negar. Tinc l’esperança que un dia en una sobretaula d’un dia de festa recordi i comenti com una anècdota bonica, les hores que el seu pare passava a les nits construint casetes pel pessebre per que estes tot enllestit i a punt per la data..
Últimament em noto estrany, ( No d’ara , ni d’ahir, ni fa un mes) no ho sabria explicar, però em sento cada cop mes irritable, de mala llet i aixeco el to de veu mes del que m’agradaria. Jo no era aixì, quelcom m'ha camviat. D’altra banda des de l’estiu passat arrossego un dolor físic que he intentat dissimular per no crear preocupacions al meu entorn, Ara ja m’és del tot impossible, reconec que les dues situacions son importables, m’he cansat de "plorar" d’amagatotis i he decidit posar-me en mans d’un professional. Potser fa anys que tenia que haver-ho fet....
Soc un home de mil projectes, que com sempre mai ningú recolzarà. i restaran plens de pols en aquestes carpetes que tinc en el prestatge d’aquí al costat, Ja no em queda mes espai per guardar idees, ara estic cansat. (ningú es profeta a la seva terra)
Els dos propers posts els faré ( de fet estan mig fets) perquè he adquirit aquest compromís des fa temps. ( Homenatge a J. Brossa i el “blocaire invisible 2008” ) desprès emprendre un descans, unes vacances que ja se per endavant que algun dia trencaré.
Gràcies a tots, amics, i no tant,
PD: Per què us explico tot això? Perquè feia temps que esperava el post 500 com un esdeveniment especial.
37 comentaris:
Mon, t'entenc perfectament perquè em passa quelcom de semblant.
Hem de racionalitzar les hores que vivim virtualment.
Però tampoc sóc de panegírics, sinó de «Fins aviat!!»
Món, primer de tot felicitats per aquest post núm. 500 i per cadascún dels que hi ha al seu darrera. I també per aquest pessebre en el qual inverteixes tantes i tantes hores i tant i tant de carinyo!. Segur que ta filla recordarà amb els anys tots aquests bonic moments. Els nens per aquestes coses, tenen el seu propi sistema d'enregistrament d'emocions i sensacions que amb el pas dels anys, permet la seva re-visualització sense perdre qualitat, abans en guanya !!!
Realment si et trobes cansat, el millor que pots fer, es prendet aquest merescut descans i espero realment que ben aviat tornis a trobar-te millor i amb les piles recarregades. Com avui és el dia de la salut, aixó és el que demano per a tu aquestes festes i pel proper 2009, i a més amb uns bonics polsims d'al·legria, pau, llibertat i prosperitat !!!
Bones Festes Món, fins aviat !!!
Per un blogaire com tú que porta alguns anys al peu del canyó, el descans és merescut...
Guardaré l'enllaç al meu blog per quan vulguis tornar.
Món... mai deixes que el blog et lleve el teu racó personal! De vegades costa diferenciar els límits, però el primer pas pense que ja l'has donat.
En moltes ocasions jo també m'ature, necessite respirar fons, agafar aire i ralentizar el ritme trepidant que seguim...
Agafa't el temps necessari, respira, troba't i visitans de tant en tant. Estem amb tu!!
També sóc de les que prefereix un "fins aviat" que un "adeu"...
MOLT BONES FESTES!!!
I què faré de mi
de Joan Vinyoli
Aquest poema l'ha interpretat: Maria del Mar Bonet a: http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=235&titol=1773
IX
...I què faré de mi
si ja no sé com expandir-me?
Com aniria més enllà d'on sóc?
I què m’espera que no sigui vent
efímer que passa?
Per això visc en desenfrè quiet
parlant del foc o de la pedra o dels núvols.
Mon, ens hem conegut fa poc però he anat veient la dimensió del que t'amoïna i del que t'agrada, del que et sobrepassa i t'il·lusiona.
Desitjo que continuïs trepitjant fort i amb passió i que la força t'acompanyi.
I segur, segur, que la teva filla recordarà amb enyorança els nadals passats al teu costat i farà reviure amor als seus descendents!
Un petó i fins aviat!
Això d'aturar-se i priortzar és un pas. Un més dels que anem fent durant la vida.
És important descansar quan un se sent malament, diferent i cansat. T'entenc i només puc dir-te ...fins aviat. Confio que serà un recés per a tornar-hi.
BONES FESTES i fins l'any que ve ;)
Un petó, Mon i gràcies per aquests 500 posts!!!
Mon, cuida't molt, segur que tornaràs amb més força i empenta que mai. Descansar va bé, fins i tot descansar de blogs deu anar bé. Jo encara no ho he provat des que vaig començar, però segur que algun dia ho provaré.
Jo tampoc fa molt temps que et conec com a blocaire, però si que he sentit ja un piló de complicitats.
Si mai puc ajudar-te en qualsevol cosa, ja saps, compta amb mi.
Una abraçada.
Mon, cuida't molt, segur que tornaràs amb més força i empenta que mai. Descansar va bé, fins i tot descansar de blogs deu anar bé. Jo encara no ho he provat des que vaig començar, però segur que algun dia ho provaré.
Jo tampoc fa molt temps que et conec com a blocaire, però si que he sentit ja un piló de complicitats.
Si mai puc ajudar-te en qualsevol cosa, ja saps, compta amb mi.
Una abraçada.
PRimer de tot, felicitats per els 500 posts, com també em saps greu, alhora que entenc que s'ha de descansar, i nomé cal veure l'activitat tant activa del teu bog, com segur que ho fas en totes les activitats que fas.
Encoratjar-te per a que algun dia tornis a fotre canya (inclús a mi),jejej així poder debatir amb temes de política i de no tanta.
Ens veiem amic blocarie, i et desitjo la màxima recuperació i el més aviat possible.
Fins la pròxima.
Molta sort, a reveure i fins aviat.
Ei company, tenia quelcom que en rondava de que ens sorprendries, però no d'aquesta mena, em sap greu, ets un referent de l'informació local no oficial, aquesta la deixem pel comunica, cuidat i retorna aviat o si més no diga'ns quelcom, més espaiat de temps però no ho deixis de cop desprès costa tornar a engegar la màquina, ja saps que amb les meves col.laboracions ja hi pots comptar.
Ens retrobem passat festes?
Vaja... ara que tenia un regal virtual per tu i resulta que marxes...
Descansa, t'estarem esperant!
Espero tornar a llegir-te aviat.
Bon repos.
Bon Nadal i bon descans Mon. Jo estic amb el post número 50 i tu ja ets al 500... Em guanyes per un 0, o sigui, res :)
Un abraçada!!!
No sempre em estat d' acord,però un dia sense tu saber-ho em vas ajudar molt, i encara que només soc un anomim et tinc molt en comte, la vida no és fàcil però tu fas un servei a la teva comunitat.No estas obligat a res, ho fas perquè així ho sents i estic segura que molta gent t' ho agraeix, ara el millor que pots fer és cuidar-te i sortir-te'n,Una forta abraçada.
Desde Miami estaremos esperando que vuelvas cuando quieras, porque cuando discutimos (con educación y fundamento) crecemos juntos. Tus posts han dado mucho de si, no siempre nos hemos puesto de acuerdo pero lo cierto es que nos han dado mucho que pensar.Aunque nunca tengamos un único sentir como pueblo, muchas veces nos hemos encontrado en tu blog y eso ya es importante. Importante es que te pongas bien y recuperes la ilusión. Salud para el año nuevo.
Desde Miami
MON, MOLTS ANIMS, SI TENS UN PROBLEMA HAS FET BÉ DE DIR-HO I BUSCAR AJUDA.
ET DESITJO QUE TINGUIS UN NADAL BEN FELIÇ I QUE EL 2009 SIGUI PERFECTE I ES FACIN REALITAT ELS TEUS SOMNIS I PROJECTES,
T'HO DIC DE TOT COR.
MOLTS PETONS DES DEL MÉS ENLLÀ...
És increïble que la natura demani a crits ajuda, però més increïble és que ningú l'escolti !!bones festes!!
Gràcies a tu company!
Bon Nadal!
Sempre hi ha algún moment en la vida que hem de prioritzar, i suposo que aquest és un d'aquests moments.
Fas molt ben fet, cuidat molt descansa i disfruta de la teva famili a i amics.
Però algún dia torna per que ni que sempre no estiguem d'acord tota la gent que entrem als blogs tenim algo en comú, tots sóm blogaires.
Un abraçada i força salut.
Dofí
Desde Miami te deseamos lo mejor.
Mucha salud i Felices fiestas.
Yoli
Moltes felicitats per aquests 500, Mon!
Cuida't, descansa i recupera la tranquil·litat.
Només quan en tinguis ganes, torna a publicar. Jo et seguiré deixant linkat, així et veuré de seguida.
És bonic això que dius del pessebre i la teva filla. De ben segur que és un pòsit que tindrà sempre.
Malgrat que no et vinguin massa de gust aquests dies, t'envio tots els meus millors desitjos i si necessites res, xiula, sisplau!
T'envio molts petons perquè en tinguis per un temps i si en necessites més, xiula també, val? :-)
Mon,
ha estat un plaer poder consultar el teu blog però un mateix i la família és el més important. Reposa, descansa i quan, veritablement, puguis hi tornes que ens faràs contents a molts.
Felicitats pel 500 i et desitgo unes bones festes i que tornis a retrobar aquell coratge que tenies.
Arreveure.
mon feliz navidad, nos vemos sota el garrofer.
Jo tambè vull que s´acabi aviat, no m´agrada el Nadal, però hi ha gent que si i només per això ja val la pena. Mira de cuidar-te l´esperit, et recomano que fagis Yoga, et garanteixo que et sentiràs molt millor, no t´exigeixis res deixà que la vida fagi la seva, reconeix que nosaltres no tenim cap culpa de res, de tot el que passa, i estimat perque segur que fa temps que no ho fas prou, no tot és mirarr per els demés, tenim un pobre cos i una pobre anima oblidada . Si comences a fer-ho després podràs seguir ...La vida és curta no val la pena lluitar en contra...Deixa fer...Anim.
Felicitats pels teus 500 potst, per estes festes que encara que no ens agraden sempre aconseguim trobar una petita cosa positiva.
Descansa i dona't temps segur que llavors voràs les coses d'una altra manera. Aquí estarem esperant-te.
I en quant a lo que dius de la teua filla, segur que quan serà gran ho recordarà. Recordarà los anys que vau passar junts fent un belen i d'altres coses.
hoy mon te dedique un instante en mi blog, un instante a ti que nos as dedicado tantos.
un saludo mon
Doncs ànim, company, que segur que la teva filla ho agraeix un munt.
amb o sense "garrofa" ... continues sent la meva icona sexual !!! ... bones festes company !!! ... salut
si no fas un post semblan, no pots deijar-nos,CARTA DEL JEFE INDI SEATTLE
Com pot comprar o vendre el firmament, ni encara la calor de la terra? Aquesta idea ens és desconeguda.
Si no som amos de la frescor de l'aire ni del fulgor de les aigües, com podran vostès comprar-los?
Cada parcel·la d'aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada brillant mata de pi, cada òbol en les platges, cada gota de rosada en els foscs boscos, cada altell i fins al so de cada insecte és sagrat a la memòria i al passat del meu poble. La saba que circula per les venes dels arbres duu amb si les memòries dels pells vermelles.
Els morts de l'home blanc obliden el seu país d'origen quan emprenen els seus passejos entre les estrelles; en canvi nostres morts mai poden oblidar aquesta bondadosa terra, ja que és la mare dels pells vermelles. Som part de la terra i, així mateix, ella és part de nosaltres. Les flors perfumades són les nostres germanes; el cérvol, el cavall, la gran àguila, aquests són els nostres germans. Les escarpades penyes, els humits prats, la calor del cos del cavall i l'home, tots pertanyem a la mateixa família.
Per tot això, quan el Gran Cap de Washington ens envia el missatge que vol comprar les nostres terres, diu que ens reservarà un lloc en el qual puguem viure confortablement entre nosaltres. Ell es convertirà en el nostre pare i nosaltres en els seus fills. Per això considerem la seva oferta de comprar les nostres terres. Això no és fàcil, ja que aquesta terra és sagrada per a nosaltres.
L'aigua cristal·lina que corre pels rius i rierons no és solament aigualeix, sinó també representa la sang dels nostres avantpassats. Si els venem terres, deuen recordar que és sagrada i alhora deuen ensenyar als seus fills que és sagrada i que cada reflex fantasmagóric en les clares aigües dels llacs conta amb successos i memòries de les vides de les nostres gents. El murmuri de l'aigua és la veu del pare del meu pare.
Els rius són els nostres germans i sadollen la nostra sed; són portadors de les nostres canoes i alimenten als nostres fills. Si els venem les nostres terres, vostès deuen recordar i ensenyar-los als seus fills que els rius són els nostres germans i també ho són seus, i per tant deuen tractar-los amb la mateixa dolçor amb que es tracta a un germà.
Sabem que l'home blanc no comprèn la nostra manera de vida. El no sap distingir entre un tros de terra i altre, ja que és un estrany que arriba de nit i presa de la terra l o que necessita. La terra no és la seva germana, sinó la seva enemiga i una vegada conquistada segueix el seu camí, deixant endarrere la tomba dels seus pares sense importar-li. Li segresta la terra als seus fills. Tampoc li importa. Tant la tomba dels seus pares com el patrimoni dels seus fills són oblidats. Tracta a la seva mare, la terra, i al seu germà, el firmament, com objectes que es compren, s'exploten i es venen com ovelles o comptes de colors. El seu apetit devorarà la terra deixant endarrere només un desert.
No sé, però la nostra manera de vida és diferent al de vostès. La sola vista de les seves ciutats apesara els ulls del pell vermella. Però potser sigui perquè el pell vermella és un salvatge i no comprèn gens.
No existeix un lloc tranquil en les ciutats de l'home blanc, ni hi ha lloc on escoltar com s'obren les fulles dels arbres a la primavera o com aleteen els insectes. Però potser també això deu ser perquè sóc un salvatge que no comprèn gens. El soroll només sembla insultar les nostres oïdes. I després de tot, para què serveix la vida si l'home no pot escoltar el crit solitari del chotacabres ni les discussions nocturnes de les granotes a la vora d'un estany? Sóc un pell vermella i gens entenc. Nosaltres preferim el suau murmuri del vent sobre la superfície d'un estany, Així com l'olor d'aquest mateix vent purificat per la pluja del mig dia o perfumat amb aromes de pins.
L'aire té un valor inestimable per al pell vermella, ja que tots els éssers comparteixen un mateix alè: la bèstia, l'arbre, l'home, tots respirem el mateix aire. L'home blanc no sembla conscient de l'aire que respira; com un moribund que agonitza molts dies, és insensible al pudor. Però si els venem les nostres terres deuen recordar que l'aire no és inestimable, que l'aire comparteix el seu esperit amb la vida que sosté. El vent que va donar als nostres avis el primer bufo de vida, també rep els seus últims sospirs. I si els venem les nostres terres vostès deuen conservar-les com cosa a part i sagrada, com un lloc fins a on l'home blanc pugui assaborir el vent perfumat per les flors de les prades.
Per això, vam considerar la seva oferta de comprar les nostres terres. Si decidim acceptar-la, jo posaré una condició: l'home blanc deu tractar als animals d'aquesta terra com als seus germans.
Sóc un salvatge i no comprenc altra manera de vida. He vist a milers d'esbufega'ls podrint-se en les prades, morts a tirs per l'home blanc des del seu tren en marxa. Sóc un salvatge i no comprenc com una màquina fumejant pot importar més que l'esbufega'l al que nosaltres matem només per a sobreviure.
Què seria de l'home sense els animals? Si tots fossin exterminats, l'home també moriria d'una gran solitud espiritual; perquè el que els succeeix als animals també li succeirà a l'home. Tot va enllaçat.
Deuen ensenyar-los als seus fills que el sòl que trepitgen són les cendres dels nostres avis. Inculquin als seus fills que la terra està enriquida amb les vides dels nostres semblants a fi que sàpiguen respectar-la. Ensenyin als seus fills que nosaltres hem ensenyat als nostres que la terra és la nostra mare. Tot el que li ocorri a la terra li ocorrerà als fills de la terra. Si els homes escupen en el sòl s'escupen a si mateixos.
Això sabem: la terra no pertany a l'home; l'home pertany a la terra. Això sabem. Tot va enllaçat, com la sang que uneix a una família. Tot va enllaçat.
Tot el que li ocorri a la terra, li ocorrerà als fills de la terra. L'home no va teixir la trama de la vida; ell és només un fil. El que fa amb la trama l'hi fa a si mateix.
Ni tan sols l'home blanc, que el seu Déu passeja i parla amb ell d'amic a amic, queda exempt de la destinació comuna. Després de tot, potser siguem germans. Ja veurem. Sabem una cosa que potser l'home blanc descobreixi algun dia: el nostre Déu és el mateix Déu. Vostès poden pensar ara que Ell els pertany, el mateix que desitgen que les nostres terres els pertanyin; però no és així. Ell és el Déu dels homes i la seva compassió es comparteix per igual entre el pell vermella i l'home blanc. Aquesta terra té un valor inestimable per a Ell i si es danya es provocaria la ira del Creador. També els blancs s'extingiran, potser abans que les altres tribus. Contaminen els seus jaços i una nit periran ofegats en els seus propis residus.
Però vostès caminaran cap a la seva destrucció envoltats de glòria, inspirats per la força del Déu que els va portar a aquesta terra i que, per algun designi especial, els va donar domini sobre ella i sobre el pell vermella. Aquesta destinació és un misteri per a nosaltres doncs no entenem perquè s'exterminen els esbufega'ls, es domen els cavalls salvatges, se saturen els racons secrets dels boscos amb l'alè de tants homes i s'atiborra el paisatge dels exuberants pujols amb cables parlants. On està el matorral? Destruït. On està l'àguila? Va desaparèixer. Acaba la vida i comença la supervivència.
ni descansar.
salut
Ai, Món, quina tristesa que em fas venir, saps? jo t'entenc, hi ha moments i etapes de la vida en les que ens va envaint la decepció, i una s'afegeix a l'altra, i llavors surt tot, tot allò acumulat al llarg del temps.
Que sàpigues que pots comptar amb mi per desfogar-te, cridar, rondinar i tot el que convingui...
Tens la meva estimacií u el meu suport, rei, una forta abraçada!
Una forta abraçada i a cuidar-se.
I sobre el tema dels projectes, no els abandonis. Centrat en un de concret i a per ell... I els qui no el vulguin recolzar doncs que es fotin.
Ànim i lo dit, a cuidar-se.
no ploris d'amagatotis, vine a casa meva a fer-ho! i sobre tot, explica'm, si et vé de gust, que és això que fa temps que no et troves bé, que arrosegues un dolor físic, et comprenc i m'agradaria ajudar-te, que sàpigues que sóc a l'altra banda, escoltant i esperant, per si et cal, d'acord? T'entenc.
una dolça abraçada de les que no fan mal.
Mon, Tenim quelcom en comú, tú ets un Tarragoní afincat a Mont-roig i jo un Mont-roigenc a Tarragona.
He seguit amb atenció tots els teus posts i m'has posat al corrent del que succeia al poble fins al punt que a vegades estaba més al dia de les noticies del poble que els amics que hi viuen.
T'agraeixo com a Mont-roigenc totes les teves crítiques i tota la informació que has fet arribar a diferents punts del MON.
Et recomano :
Quan vinguis a Tarragona, TOCAR FERRO.
Quan siguis a Mont-roig, gaudeix de l'entorn i respira l'aire de L'ERMITA.
Desitjo que et recuperis aviat i que tornis amb la il.lusió i coratge necessari. FINS AVIAT !!!
MOLT BONES FESTES !!!
Doncs molt bona sort, bon any i que descansis força.
Segur que el garrofer seguirà aguantant ben fort i resistirà fins que tornis a asseure't a la seva ombra.
MON,
Que vinc a desitjar-te un bon any nou!!!
Anims i Salut !
“El futur pertany a aquells que creuen en la bellesa dels seus somnis”
Eleanor Roosvelt
No deixis mai de somniar ! i que els teus somnis es facin realitat en aquest nou 2009.
Amb tot el meu carinyo !!!! ; )
Publica un comentari a l'entrada