Ep aquí estem sota el garrofer, veient com pengen...! Des d'on neixen tots els somnis
A part d'aquest blogs, hi ha gent que ha enviat el seu relat directament al correu d'en Jesús...
El cap de turc Brian Cutts
Primer va ser la corba, que si havia causat no-se-sap quants accidents. Ho van eliminar. El proper accident, ho van carregar a l’arbre, l’arbre que portava més de 200 anys allí, culpable ara de tanta malícia. Tallat i trossejat va ser el merescut càstig. Però, els accidents continuaven – i jo preguntant-me, si és un accident, hi ha d’haver un culpable? Si hi ha un culpable, és un accident? – això si, preguntant-me les meves dubtes semàntiques sota veu perquè ja em temia que vindrien a per mi.
El proper a rebre les acusacions va ser en Déu mateix; que si la pluja, el sol, el vent, la boira ... però es veu que Déu és intocable i, així, per fi ha arribat el meu dia. La mala senyalització, tot una excusa clàssica per a rentar les mans i fer veure que alguna cosa canviarà. Ara suposo que em trauran i cap al centre de reciclatge, així la jugada surt doblement políticament correcte. Tant em fa, ja em deia mon pare, aquests humans no pararan de buscar la manera d’anar més ràpids fins que no s’adonin que el món és rodó i que, per molt ràpids que van, tornaran al mateix lloc.
Ninot interí Jaume Bech
Que me’n vaig! Que plego!
No vull viure mai més en el perill triangular!
Deixeu-me residir en el cercle blau de l’obligatorietat o en el blanc, rodejat de roig, de la prohibició!
Les coses clares: obligat o prohibit, però aquest perill etern m’està destruint.
Prou tensió, vigília i angoixa.
Prou incertesa i dubte.
Vull deixar de pensar i que tot quedi clar.
Visca la rutina, els límits i la definició.
Estic caient a tires, perdent el color.
Si ben aviat no faig mudança quedaré ben esborrat.
Si fins i tot començo a estar rovellat!
D’aquest triangle sortiré ben aviat per quedar totalment encerclat.
Només cerco la pau.
Pau pel meu cos.
Pau pel meu esperit.
Gràcies, moltes gracies en nom del ninotet i en el meu propi a tots i a totes els que heu fet l'esfoç de escriure quelcom i a tu Jesús M. per l'iniciativa.
Ai, m'oblidava! aquesta es la meva aportació (fora de concurs):
Feia molts anys que el ninot de la senyal de transit contemplava la vida del poble des de el seu lloc de privilegi. Vestit negre sobre blanc i blau, moltes tardes de futbol quan alguns transeünts traspassaven el carrer per anar cap el partit a l’antic camp. Desprès`van arribar els “barracons” de la ESO i ells des de la senyal el cor li bategava a mil per hora cada com que la canalla creuava el carrer sense mirar. Mes d’una lipotímia i clar el pas dels anys que no perdona res i la pell s’omple d’arrugues. Ara poca feina, mes ben dit ningú li fa cas. La gent ja no el mira, els peatons creuen sense pensar, els conductors dels cotxes se li enriuen. Qualsevol dia el trobarem assegut al parc Martori amb els jubilats del poble explicant anècdotes viscudes i els hi dirà que un dia per internet una colla d’escriptors li van retre un merescut homenatge...
Aquest es el post numero:464
Ep aquí estem sota el garrofer, veient com pengen...!
