EN NINOTET S'HA FET FAMÓS

Ep aquí estem sota el garrofer, veient com pengen...!

Cada dimecres l’amic blogaire Jesús Ma Tibau va llençar un repte, un joc literari. Per mi, una manera molt divertida d'estimular la ment i la imaginació. En aquesta ocasió, va ser un post publicat a “la garrofa” titulat JUBILACIÓ del pasat 18 de setembre , us parlava parlava d’un ninotet d'una senyal de transit situada davant la sortida del parc Maria Martori, al carrer Vilanova d’Escornalbou d’aquí Mont-roig. La proposta del Jesús era convertir aquest ninotet en protagonista d’un relat curtet (entre 100 i 200 paraules) la proposta ha tingut molta acceptació aqui teniu un recull dels blogs que han publicat un relat:

Friccions

El gra de la palla

Transparència

La maleta sarda

Coses i altres coses

Des d'on neixen tots els somnis

Cap a la A

Enlloc

Et vaig veure en un somriure

Col·lecció de moments

Biblioaprenent

De Roquetes vinc

Bé i avant

De res, massa

A part d'aquest blogs, hi ha gent que ha enviat el seu relat directament al correu d'en Jesús...

El cap de turc Brian Cutts
Primer va ser la corba, que si havia causat no-se-sap quants accidents. Ho van eliminar. El proper accident, ho van carregar a l’arbre, l’arbre que portava més de 200 anys allí, culpable ara de tanta malícia. Tallat i trossejat va ser el merescut càstig. Però, els accidents continuaven – i jo preguntant-me, si és un accident, hi ha d’haver un culpable? Si hi ha un culpable, és un accident? – això si, preguntant-me les meves dubtes semàntiques sota veu perquè ja em temia que vindrien a per mi.
El proper a rebre les acusacions va ser en Déu mateix; que si la pluja, el sol, el vent, la boira ... però es veu que Déu és intocable i, així, per fi ha arribat el meu dia. La mala senyalització, tot una excusa clàssica per a rentar les mans i fer veure que alguna cosa canviarà. Ara suposo que em trauran i cap al centre de reciclatge, així la jugada surt doblement políticament correcte. Tant em fa, ja em deia mon pare, aquests humans no pararan de buscar la manera d’anar més ràpids fins que no s’adonin que el món és rodó i que, per molt ràpids que van, tornaran al mateix lloc.

Ninot interí Jaume Bech
Que me’n vaig! Que plego!
No vull viure mai més en el perill triangular!
Deixeu-me residir en el cercle blau de l’obligatorietat o en el blanc, rodejat de roig, de la prohibició!
Les coses clares: obligat o prohibit, però aquest perill etern m’està destruint.
Prou tensió, vigília i angoixa.
Prou incertesa i dubte.
Vull deixar de pensar i que tot quedi clar.
Visca la rutina, els límits i la definició.
Estic caient a tires, perdent el color.
Si ben aviat no faig mudança quedaré ben esborrat.
Si fins i tot començo a estar rovellat!
D’aquest triangle sortiré ben aviat per quedar totalment encerclat.
Només cerco la pau.
Pau pel meu cos.
Pau pel meu esperit.

Temps de crisi Josep Cid

- És cert que fa molts anys que estic de servei i que la meua estructura s’ha deteriorat. Més degut al maltractament d’alguns poca-soltes i a la deixadesa dels que s’han d’ocupar del manteniment que no pas del meu envelliment. Avui sembla que tot s’arregla llençant les coses velles i posant-les noves. Ningú se’n recorda que aquest país ha prosperat reparant, sorgint i arreglant coses que han continuat fent servei durant anys i panys. En el meu cas, quatre cops de martell i una mà de pintura seria suficient per deixar-me com a nou. I diuen que la crisi amenaça l’estat del benestar. Ximplets!. L’amenaça està en el malbaratament, en la manca de cura i en la puta peresa. Ah si els vells aixequessin el cap! A calvotades ens farien adonar que, amb el que llencem podríem viure de sobres i fins i tot estalviar per a quan van maldades. Però, és clar, aquesta educació s’ha perdut i ni els mestres la recorden. Mestres, pares, autoritats, quina fauna! I tot plegat quin desgavell!

Gràcies, moltes gracies en nom del ninotet i en el meu propi a tots i a totes els que heu fet l'esfoç de escriure quelcom i a tu Jesús M. per l'iniciativa.

Ai, m'oblidava! aquesta es la meva aportació (fora de concurs):

Feia molts anys que el ninot de la senyal de transit contemplava la vida del poble des de el seu lloc de privilegi. Vestit negre sobre blanc i blau, moltes tardes de futbol quan alguns transeünts traspassaven el carrer per anar cap el partit a l’antic camp. Desprès`van arribar els “barracons” de la ESO i ells des de la senyal el cor li bategava a mil per hora cada com que la canalla creuava el carrer sense mirar. Mes d’una lipotímia i clar el pas dels anys que no perdona res i la pell s’omple d’arrugues. Ara poca feina, mes ben dit ningú li fa cas. La gent ja no el mira, els peatons creuen sense pensar, els conductors dels cotxes se li enriuen. Qualsevol dia el trobarem assegut al parc Martori amb els jubilats del poble explicant anècdotes viscudes i els hi dirà que un dia per internet una colla d’escriptors li van retre un merescut homenatge...

Aquest es el post numero:464