Ep aqui estem sota el garrofer, veient-les passar!
M’agrada molt aquest escrit d’en Salvador Cardús sociòleg i periodista i professor de la UAB. Es per això que el vull compartir amb vosaltres.
Post festum, pestum
Diu el tòpic carrincló que les eleccions són la festa de la democràcia. Però resulta que a la festa no hi van anar ni la meitat dels convidats. A quina mena de festa ens convidaven? Per què tanta gent en va passar? Qui assumirà la responsabilitat del fracàs? Com superarem la desfeta d’una festa que ha estat dramàticament avorrida?
D’entrada, hi ha tres factors que expliquen l’abstenció electoral d’aquestes municipals, si més no al Principat. En primer lloc, el fet de trobar-nos en un cicle políticament depressiu, resultat del sagnant procés d’aprovació d’un Estatut finalment amputat –i amb advertència de noves i gravíssimes de mutilacions-, el posterior referèndum confusionari i el pacte de perdedors per governar el país. Segonament, l’existència d’unes regles de joc estructurals –lleis electorals i lleis de partits- que impedeixen la competitivitat interna dels partits, fet que afavoreix la continuïtat dels perfils dòcils i expulsa els que tenen idees i iniciativa. Finalment, els continguts de les campanyes electorals de caràcter demagògic i condescendent, que són imposats per l’imperatiu, com se sol dir, “d’acostar la política a la quotidianitat del ciutadà”, com si el votant no sabés transcendir el seu interès particular i no s’interessés pel bé general. Però, més en general, cal admetre que els partits nacionalistes o sobiranistes en les múltiples variants i pactes contra-natura, arreu de la nació, han tingut uns resultats menys que mediocres. De fet, en molts casos, nefastos. I no pot consolar que un dels adversaris hagi perdut la majoria absoluta, sobretot si no és mèrit propi. És a dir, que malgrat la pobresa de projectes o la debilitat democràtica dels adversaris, s’han mostrat incapaços de fer de sortir de casa aquella gent que els podien haver donat suport. Com fer-ho, si allò que s’acabava votant, en molts casos, era una mena d’aliança diabòlica? Com fer-ho si, en altres casos, ignorats pels mitjans de comunicació, ni tan sols havien tingut oportunitat de fer saber els seus programes? Com fer-ho si, després d’haver-los votat en ocasions anteriors, havien malbaratat la nostra confiança?
No tinc gaire esperances que els partits sobiranistes –en proporcions diverses- siguin capaços de fer la reflexió autocrítica necessària, perquè això els portaria a haver de prendre decisions doloroses. Més aviat, buscaran consol en les derrotes dels altres i satisfacció en haver conservat l’espai mínim per garantir una supervivència poc digna, però supervivència al cap i a la fi. I des de la indigència, es pot anar covant ressentiment, fins a la desaparició final.
Són aquests resultats l’advertència d’una mort anunciada? De la mort d’una determinada manera de fer política nacional, sí. També, però, són l’anunci d’uns nous temps que hem de treballar tenaçment per anticipar-los. Això sí: encara caldrà esperar que s’acabi el cicle depressiu, amb les eleccions espanyoles del curs vinent. Després, la remuntada.
Post festum, pestum
Diu el tòpic carrincló que les eleccions són la festa de la democràcia. Però resulta que a la festa no hi van anar ni la meitat dels convidats. A quina mena de festa ens convidaven? Per què tanta gent en va passar? Qui assumirà la responsabilitat del fracàs? Com superarem la desfeta d’una festa que ha estat dramàticament avorrida?
D’entrada, hi ha tres factors que expliquen l’abstenció electoral d’aquestes municipals, si més no al Principat. En primer lloc, el fet de trobar-nos en un cicle políticament depressiu, resultat del sagnant procés d’aprovació d’un Estatut finalment amputat –i amb advertència de noves i gravíssimes de mutilacions-, el posterior referèndum confusionari i el pacte de perdedors per governar el país. Segonament, l’existència d’unes regles de joc estructurals –lleis electorals i lleis de partits- que impedeixen la competitivitat interna dels partits, fet que afavoreix la continuïtat dels perfils dòcils i expulsa els que tenen idees i iniciativa. Finalment, els continguts de les campanyes electorals de caràcter demagògic i condescendent, que són imposats per l’imperatiu, com se sol dir, “d’acostar la política a la quotidianitat del ciutadà”, com si el votant no sabés transcendir el seu interès particular i no s’interessés pel bé general. Però, més en general, cal admetre que els partits nacionalistes o sobiranistes en les múltiples variants i pactes contra-natura, arreu de la nació, han tingut uns resultats menys que mediocres. De fet, en molts casos, nefastos. I no pot consolar que un dels adversaris hagi perdut la majoria absoluta, sobretot si no és mèrit propi. És a dir, que malgrat la pobresa de projectes o la debilitat democràtica dels adversaris, s’han mostrat incapaços de fer de sortir de casa aquella gent que els podien haver donat suport. Com fer-ho, si allò que s’acabava votant, en molts casos, era una mena d’aliança diabòlica? Com fer-ho si, en altres casos, ignorats pels mitjans de comunicació, ni tan sols havien tingut oportunitat de fer saber els seus programes? Com fer-ho si, després d’haver-los votat en ocasions anteriors, havien malbaratat la nostra confiança?
No tinc gaire esperances que els partits sobiranistes –en proporcions diverses- siguin capaços de fer la reflexió autocrítica necessària, perquè això els portaria a haver de prendre decisions doloroses. Més aviat, buscaran consol en les derrotes dels altres i satisfacció en haver conservat l’espai mínim per garantir una supervivència poc digna, però supervivència al cap i a la fi. I des de la indigència, es pot anar covant ressentiment, fins a la desaparició final.
Són aquests resultats l’advertència d’una mort anunciada? De la mort d’una determinada manera de fer política nacional, sí. També, però, són l’anunci d’uns nous temps que hem de treballar tenaçment per anticipar-los. Això sí: encara caldrà esperar que s’acabi el cicle depressiu, amb les eleccions espanyoles del curs vinent. Després, la remuntada.
Salvador Cardús
CURRÍCULUM BREU
Nascut l'any 1954, a Terrassa. Llicenciat en Ciències Econòmiques a la Universitat Autònoma de Barcelona (1976), hi obté el doctorat en la mateixa especialitat (1981). Fellow Visiting del Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge el 1993. Actualment és Professor Titular de sociologia a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Com a investigador ha treballat en el camp de la sociologia de la religió, els mitjans de comunicació i els fenòmens nacionals, especialment el catalanisme polític. Ha publicat un estudi sobre el suïcidi, Plegar de viure (1981), el llibre Les enquestes a la joventut de Catalunya (1984) -tots dos amb Joan Estruch-, i treballs com Saber el temps. El calendari i la seva significació a la societat moderna (1985), Política de paper. Premsa i poder a Catalunya 1981-1992 (1995) o la investigació Interdependència territorial i vertebració política. La premsa diària a les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya 1976-1996 (1998). També ha col·laborat en diverses obres col·lectives com ara Catalunya 77-88 (1989), La política cultural europea (1990), Formas modernas de religión (1994), Valors sota X (1996), Taking Sides. Clashing Views on Controversial Issues in World Politics (1998) o La mirada del sociòleg (1999), entre d'altres, i ha publicat nombrosos articles en revistes nacionals i internacionals de sociologia (Perspectiva Social, Papers, Revista Española de Investigaciones Sociológicas, Trípodos, Sistema, Diàlegs, International Social Science Journal, etc.).
Com a periodista, va crear la revista Crònica d'Ensenyament (1987-1988), va ser subdirector del diari Avui (1989-1991), i col·labora regularment a la premsa i revistes del país. Una part d'aquesta producció periodística ha estat recollida en el volum Algú sap cap on anem? (1992). Com a resultat de les cròniques a l’AVUI sobre el Concili Provincial Tarraconense, va publicar el llibre Concili amb folre i manilles. L'Església catalana a través del seu concili (1995). A més, és assessor de l'equip de televisió que ha realitzat els programes Ciutadans (1994), Les coses com són (1995) i Vides Privades (1996-1998) de Televisió de Catalunya. Ha rebut els premis AVUI de periodisme (1989); el Premi Nacional de Periodisme (1994) i el de periodisme Serra i Moret de Civisme (1995).
Nascut l'any 1954, a Terrassa. Llicenciat en Ciències Econòmiques a la Universitat Autònoma de Barcelona (1976), hi obté el doctorat en la mateixa especialitat (1981). Fellow Visiting del Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge el 1993. Actualment és Professor Titular de sociologia a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Com a investigador ha treballat en el camp de la sociologia de la religió, els mitjans de comunicació i els fenòmens nacionals, especialment el catalanisme polític. Ha publicat un estudi sobre el suïcidi, Plegar de viure (1981), el llibre Les enquestes a la joventut de Catalunya (1984) -tots dos amb Joan Estruch-, i treballs com Saber el temps. El calendari i la seva significació a la societat moderna (1985), Política de paper. Premsa i poder a Catalunya 1981-1992 (1995) o la investigació Interdependència territorial i vertebració política. La premsa diària a les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya 1976-1996 (1998). També ha col·laborat en diverses obres col·lectives com ara Catalunya 77-88 (1989), La política cultural europea (1990), Formas modernas de religión (1994), Valors sota X (1996), Taking Sides. Clashing Views on Controversial Issues in World Politics (1998) o La mirada del sociòleg (1999), entre d'altres, i ha publicat nombrosos articles en revistes nacionals i internacionals de sociologia (Perspectiva Social, Papers, Revista Española de Investigaciones Sociológicas, Trípodos, Sistema, Diàlegs, International Social Science Journal, etc.).
Com a periodista, va crear la revista Crònica d'Ensenyament (1987-1988), va ser subdirector del diari Avui (1989-1991), i col·labora regularment a la premsa i revistes del país. Una part d'aquesta producció periodística ha estat recollida en el volum Algú sap cap on anem? (1992). Com a resultat de les cròniques a l’AVUI sobre el Concili Provincial Tarraconense, va publicar el llibre Concili amb folre i manilles. L'Església catalana a través del seu concili (1995). A més, és assessor de l'equip de televisió que ha realitzat els programes Ciutadans (1994), Les coses com són (1995) i Vides Privades (1996-1998) de Televisió de Catalunya. Ha rebut els premis AVUI de periodisme (1989); el Premi Nacional de Periodisme (1994) i el de periodisme Serra i Moret de Civisme (1995).
1 comentari:
bona tria, mon. Bon article.
Publica un comentari a l'entrada