Ep aqui estem sota el garrofer, veient-les passar!
Quins temps aquells! La veritat és que no sé com hem pogut sobreviure.
Vam ser la generació de la espera; ens passarem la nostra infància i joventut esperant.
Teníem que fer "dues hores de digestió" per a no morir-nos en l'aigua, i dues hores de migdiada per a descansar, i a més, moltes vegades, els dolors es guarien esperant. Mirant enrere, és difícil creure que estiguem vius:
Nosaltres viatjàvem en cotxes sense cinturons de seguretat i sense coixí de seguretat, fèiem viatges de 10-12 hores amb cinc persones en un 600 o similar i no sofríem la síndrome de la classe turista.
No vam tenir portes, armaris o flascons de medicines amb tapa a prova de nens. Anàvem en bicicleta sense casc, fèiem auto-stop, més tard amb moto, sense papers.
Els gronxadors eren de metall i amb cantons en bec. Jugàvem a veure qui era el més bèstia.
Passàvem hores construint carros per a baixar per les costes i només aleshores descobríem que havíem oblidat els frens.
Jugàvem a "churro media manga" i ningú va sofrir hèrnies ni dislocacions vertebrals.
Sortíem de casa al matí, jugàvem tot el dia, i només tornàvem quan s'encenien les llums del carrer.
Ningú podia localitzar-nos. No hi havia mòbils.
Ens trencàvem els ossos i els dents i no havia cap llei per a castigar als culpables.
Ens obríem el cap jugant a guerra de pedres i no passava rés, eren coses de nens i es guarien amb mercromina i uns punts. Ningú a qui culpar, només a nosaltres mateixos.
Vam tenir baralles i ens estomacàvem uns i altres i vam aprendre a superar-ho.
Menjàvem dolços i bevíem refrescs, però no érem obesos. Si per ventura algun era gros i punt.
Compartim botelles de refrescs o el que es pogués beure i ningú es va contagiar de res.
Ens contagiàvem els polls en el cole i les nostres mares l'arreglaven rentant-nos el cap amb vinagre calent.
Quedàvem amb els amics i sortíem. O ni tan sols quedàvem, sortíem a el carrer i allí ens trobàvem i jugàvem a les xapes, a agafar, al rescat, al teixeix ..., en fi, tecnologia punta.
Anàvem amb bici o caminant fins casa dels amics i cridàvem a la porta. Imaginin-se!, sense demanar permís als pares, i nosaltres sols, allà fora, en el món cruel Sense cap responsable!
Vam fer jocs amb pals, vam perdre mil pilotes de futbol.
Bevíem aigua directament de l'aixeta, sense embotellar, i alguns fins i tot xuclaven de l'aixeta.
Anàvem a caçar sargantanes i ocells amb l' escopeta de perdigons, abans de ser majors d'edat i sense adults, ¡¡DÉU MEU!!
En els jocs de l'escola, no tots participaven en els equips i els quals no ho feien, van haver d'aprendre a bregar amb la decepció.
Alguns estudiants no eren tan intel·ligents com altres i repetien curs...
Estiuejàvem durant 3 mesos seguits, i passàvem hores en la platja sense crema de protecció solar ISDIN 15, sense classes de vela, de padel o de golf, però sabíem construir fantàstics castells de sorra amb fossar i pescar amb arpó.
Lligàvem amb les noies perseguint -les per a tocar-los el cul, no en un xat dient ": )" ": D" ": P".
Vam tenir llibertat, fracàs, èxit i responsabilitat, i vam aprendre a créixer amb tot això.
No t' estranyi que ara els nens surtin tocacollons. Si tu ets dels d'abans... enhorabona!
Dedicat als que ahir vam començar l'escola.
