ELS SEGADORS (himne Nacional de Catalunya)
Catalunya, triomfant, tornarà a ser rica i plena!
Endarrera aquesta gent tan ufana i tan superba!
Bon cop de falç! Bon cop de falç,
defensors de la terra! Bon cop de falç!
Ara és hora, segadors! Ara és hora d'estar alerta!
Per quan vingui un altre juny esmolem ben bé les eines!
Bon cop de falç! Bon cop de falç,
defensors de la terra! Bon cop de falç!
Que tremoli l'enemic en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes!
Bon cop de falç! Bon cop de falç,
defensors de la terra! Bon cop de falç!
Per tots els que van morir defensant les llibertats del nostre poble, de la nostra Nació...
Visca Catalunya!
Visca Catalunya!
25 comentaris:
Sembla mentida que siguem dels únics (si no l'únic) paísos que cel.lebrin una batalla pérduda, curiosos els Catalans :-)
VISCA CATALUNYA i A PODER SER LLIURE!!!!!
A pesar de que lo has borrado, me ha llegado tu piropo. Vivís embutidos en la mayor mentira de la historia de Cataluña, manipulados por vuestros gurús.
No me ofendes, simplemente porque no tienes ni idea de lo que significa facha. (Facha= Fascista= Nacional-Socialista) ¿Te suena o te pongo un enlace?
A ver si leemos un poco de historia y dejamos la “histeria” a un lado. Ahí te dejo esto para que adquieras un poco de cultura sobre la "VERDADERA" historia de tu país.
¡Hale! a culturizarse. Esta vez la lección de historia te va a salir gratis, en adelante tendrá un coste: "la pela es la pela".
Bon cop de falç!
LA VERDADERA HISTORIA DEL 11 DE SEPTIEMBRE DE 1714
Cómo se construye una gran mentira.
El 11 de septiembre de cada año se celebra la Diada, la fiesta de Cataluña desde que el Parlamento de Cataluña la declaró Fiesta de la Comunidad en 1980. Con ella se recuerda la caída de Barcelona en manos de las tropas borbónicas al mando del Duque de Berwick durante la Guerra de Sucesión española en 1714.
Pero ya antes, a finales del siglo XIX, esta fecha era conmemorada por el incipiente nacionalismo político catalán, que le daba una lectura que se alejaba de la realidad histórica, y en su lugar la utilizaba para justificar su nuevo proyecto político. Así, de lo histórico pasaron a lo místico, y de la realidad a la ficción: llegan a realizar una ofrenda floral conmemorativa al conseller en cap Rafael Casanova, presentándolo como mártir, cuando en realidad había muerto veintinueve años más tarde (en 1743) en su domicilio, tras recibir el perdón real. Esta manipulación del hecho histórico como coartada política se ha prolongado hasta nuestros días, convirtiéndose en una descarnada mentira histórica al servicio de la “construcción nacional”.
El nacionalismo trajo la desgracia a Europa alentando el fascismo y el nazismo de la primera mitad del siglo XX y hoy, cuando en Europa es rechazado de forma contundente, nuevamente se configura en nuestro país como una herramienta demagógica de enfrentamiento entre personas y territorios al servicio de los nacionalismos de nuestro tiempo.
Decía Pío Baroja que la historia es siempre una fantasía sin base científica y que cuando se pretende levantar sobre ella un tinglado y sobre éste una consecuencia, se corre el peligro de que un dato cambie y se venga abajo toda la armazón histórica.
¡Atento!
11 de septiembre de 1714: ¿sabías que…?
1) El 11 de septiembre se conmemora la rendición de la ciudad de Barcelona en 1714, tras la declaración de guerra de las Cortes Catalanas el 10 de julio del mismo año al no reconocer éstas el Tratado de Utrecht que ponía fin a la Guerra de Sucesión Española. La guerra no fue de secesión, como los nacionalistas venden, sino de sucesión. En dicho Tratado el pretendiente a la Corona Española, el Archiduque Carlos de Habsburgo renuncia al trono, reconociendo la soberanía de Felipe D'Anjou, contra el que se la disputó en la llamada Guerra de Sucesión Española, tras la muerte sin descendencia del Rey de España Carlos II. Es decir, fue una guerra civil entre partidarios de dos pretendientes a suceder en la corona de España al rey muerto sin descendencia.
2) Madrid, Alcalá y Toledo lucharon en el mismo bando que Barcelona. La Guerra de Sucesión española, al contrario de lo que argumentan los nacionalistas, no supuso el enfrentamiento entre Cataluña- Austria y España (o Castilla) - Francia. Ciudades y comarcas pertenecientes al antiguo reino de Aragón como Castellón, Alicante, Calatayud o Tarazona, así como el valle de Arán, y ciudades del interior de Cataluña como Vic y Cervera, fueron partidarias de Felipe V, el rey Borbón. Y lugares como Madrid, Alcalá o Toledo se declararon fieles al aspirante austriaco, el archiduque Carlos. El enfrentamiento entre territorios españoles de 1714 es otra falsedad esgrimida por el nacionalismo para negar el carácter de guerra civil que tuvo aquella sucesión al trono. En realidad ésta fue una contienda internacional en la que se dirimía la hegemonía entre las diferentes potencias europeas.
3) Los catalanes no perdieron sus libertades civiles, sino que los poderosos perdieron sus privilegios exclusivos. Las Cortes Catalanas, lejos de tener las características de una democracia, tal y como la entendemos ahora, representaban a los tres estamentos (clero, nobleza y burguesía urbana) a los que, dentro del patrón feudal del Antiguo Régimen, el Rey les había concedido tal privilegio, relegando totalmente a la inmensa mayoría de la población. Del Rey emanaban todas las instituciones.
4) La facción en Cataluña favorable al pretendiente Carlos no partió de una rebelión espontánea ni popular. En realidad, expresaba los intereses políticos de la clase dirigente barcelonesa que quería potenciar su presencia comercial en América, de tal forma que sus privilegios forales no estaban en juego, ya que el pretendiente Borbón en ningún momento los cuestionó.
5) El Rey Borbón reinó sin oposición interna entre 1700 y 1705 hasta el punto que en 1701 había celebrado Cortes en Barcelona, donde no sólo confirmó los fueros, sino que recibió numerosas donaciones.
6) Los seguidores de Carlos de Habsburgo en Cataluña defendían la unidad de España. Trataban de imponer su candidato al conjunto de todo el país, apelando a la libertad de toda España, recelosos de la influencia francesa; lejos, pues, de cualquier aspiración secesionista o desmembradora. Los soldados que fueron derrotados el 11 de septiembre de 1714 frente a las tropas de Felipe V estaban mandados por el general Antonio de Villarroel, que en su última arenga les recordó: “estáis luchando por nosotros y por toda la nación española”.
7) El denominado decreto de Nueva Planta, llamada en realidad Cédula Real de Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, organizaba las instituciones judiciales en Cataluña, respetando las Constituciones y prácticas previas, estableciendo que los letrados fuesen expertos en legislación y lengua catalana. Fijaba el castellan
...sigue...
Fijaba el castellano meramente como lengua jurídica y eliminaba los privilegios por nacimiento en un territorio determinado.
8) El final de la guerra supuso el final de tres siglos de decadencia de Cataluña y el inicio de su resurgimiento económico. El siglo XVIII, lejos de ser un periodo de declive en Cataluña, resultó ser una etapa de particular esplendor y auge demográfico, agrícola, comercial e industrial, que más que fundamentarse en el comercio internacional, centrado en productos agrícolas, se benefició del proteccionismo de la Corona.
9) Rafael Casanova no fue un mártir. El día del asalto final de las tropas borbónicas, Casanova estaba durmiendo y, avisado, se presentó en la muralla con el estandarte de Santa Eulalia para dar ánimos a los defensores. Herido de poca gravedad por una bala en el muslo. Casanova fue trasladado al colegio de la Merced, donde se le practicó una primera cura. Tras caer la ciudad en manos de las fuerzas borbónicas, quemó los archivos, se hizo pasar por muerto, y delegó la rendición en otro consejero. Huyó de la ciudad disfrazado de fraile y se escondió en una finca de su hijo en Sant Boi de Llobregat. En 1719 fue amnistiado y volvió a ejercer como abogado sin ningún problema hasta retirarse en 1737. Murió en Sant Boi de Llobregat en 1743. Un verdadero “héroe”.
FUENTES: John Lynch: “La España del siglo XVIII”. Ed.Crítica. Pere Anguera: "El 11 de septiembre. Orígenes y consolidación de la Diada". Revista “Los días de España”, núm. 51, 2003. Núria Sales: “Els segles de la decadència: segles XVI-XVIII”. Edicions 62. "Nueva planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña establecida por su Majestad por Decreto de 16/09/1716", imprenta de Joseph Teixidó.
vaja, m'he quedat sense senyera !!! ... aquesta gent del mes tarragona són poc previsors !!! ... salut
Recjojons, recataplins, casundena, vaja vaja, aquí també tenim lliçons de franc? Bé, això m'ho he de llegir amb més calma, fins ara, jo he escrit al post justet el que diu la "jomateixa". Però, gataparda, no tenim gurús, tenim gent que lluita, que estima el país, que ens el canta i què cony, volem Catalunya lliure!
Amb tants noms, ja no sé a qui escric, MON MON MON
Gataparda, hay que decir que si los demás pusieran la mitad de interés en las cosas como tú lo pones, los políticos deberían ponerse a trabajar en vez de jugar a manipular a los ciudadanos.
No soy nacionalista y no me alegro de que Catalunya quiera ser una nación. Esto sólo significa que os apreciamos y por ello también respetamos vuestras ideas.
Por favor que nos os manipulen hagáis lo que hagáis.
visca catalunya lliure!!
sort i salut
Bé, torno a ser jo, d'això se'n diu Perejil 2, ja sabem que ens mengem el cap, cony ( de poc ho dic al revés, ja sabem que ens voleu amarradets, però aneu a fer sarau a una altra banda, nosaltres som així i volem una nació, que el país ja el tenim, Mon no "t'amoninis", enveja enveja de l'autoestima que tenim. Catalans tots, d'aqui, foranis i de cor, visca la terra! Lliure!
Per cert, a "un español", li enviem les nostres carpetes "mis documentos" i sabrà el que treballem? què hi dius, txell? Mon, ja ho he copiat, apa, si vols, elimina, elimina, que ens ho van ensenyar els exèrcits de franco!
Gataparda, si queremos lecciones de Historia ya buscaremos el lugar apropiado. Desde luego este no es.
No obstante te agradecemos el trabajo realizado, piensa tu como quieras y deja a los demás hacer lo mismo.
Por cierto no me guía ningún GURU, soy yo y mi identidad. Mi personalidad no la rige nadie, nací con ella y con ella moriré.
Bé, si busquem a sant GOOGLE el títol que ens dóna la gataparda, ens porta a un munt de links relacionats amb "Bye bye Spain", "Ciutadans...", articles variats sortits tots d'allà mateix. Val la pena comentar més?
M'ha agradat aquest post d'avui Mon... senzill però colpidor i amb un pensament pels patriotes morts en combat, que no só pocs.
Salut, i si: cal llegir llibres d'història, no pamflets sense cap aval acadèmic ni base científica.
mira gataparda, crec que cap de nosaltres era present entre el 1707 i 1714, així que com a tot arreu i sempre, la història té varies vessants i visions. Jo el 1714 no sé ben bé que va passar, el que si sé es que avui dia tinc un munt de peatges per per 100km per Catalunya, que el servei de trens fa fàstic, que la fira de BCN no rep ni un 25% d'inversió de la que rep la de Madrid,... però sobretot et diria que no em sento gens espanyol, que em sento català i al igual que tu pots seguir la teva selecció esportiva, a mi també m'agradaria seguir la meva. Que m'agradaria que totes les decisions del meu Parlament no fossin retallades per un Estat caducat i heredat d'un dictador. Que tal i com dius, en l'Europa Unida, ja no existeixen els Estats feixistes o nazistes, i tan de bo no existissin els Estats, només les nacions, però com que els Estats perdudaran sempre, jo vull el meu Estat per la meva nació. No vull que el meu Estat vagi a les guerres, ni vull tenir rei, vull que si el meu govern decideix coses tan essencials com l'heutanàsia, no es vegin censurades per Espanya. Vull anar al cine i veure les pel.lícules en l'idioma pròpi del meu país.
Per cert, de cortar i pegar, jo també en sé:
"A la mort de Felip IV de Castella, entra a governar el seu fill Carles II, l’any 1665, amb només quatre anys, quedant la seva mare i el jesuïta Nithard com a regents. El seu germà bord, es presentà a Barcelona, on les autoritats i el poble el reberen amb entusiasme i poc després fou nomenat virrei.
Malgrat tot, els alçaments continuaren, amb el Principat com a escenari, conseqüència de les diferents guerres de la monarquia. Per la Guerra de Devolució (1668-1669), hi hagué veritable batalles en el Vallès i el Llobregat, la d’Holanda (1672-79), i finalment esclatà la revolta dels Barretines (1687-1691) moviment pagès que se centra a Osona i al Vallès Oriental. La pagesia es va aixecar per demanar la desaparició de l’allotjament de les tropes i l’alleugeriment de les càrregues senyorials. Els revoltats es dirigeixen a les ciutats (com ara Manresa, on realitzen accions contra els canonges, o Mataró, on cremen cases de privilegiats), on es trobaven les autoritats i el diner, i hi provoquen enfrontaments amb la gent de la ciutat.
Paral·lelament esclata una nova guerra contra França. Els francesos s’apoderaren progressivament del territori català fins a l’ocupació per part de Lluís XIV de Barcelona, el 1697, que comportà la tornada d'un virrei francès a Barcelona, tot i que es restituí la monarquia hispànica el mateix any, amb la pau de Ryswick. L’esperit del poble català estava tant revoltat que no es volgué admetre el virrei que enviava el rei, sinó que va ser triat el príncep Darmstadt, que es va fer molt popular per lluitar heroicament contra els francesos.
L’any 1700, però, va morir sense fills Carles II i dos pretendents es van alçar per ocupar els seus trons: el seu nebot l’arxiduc Carles d’Àustria, i Felip d’Anjou, de la Casa dels Borbons i nét de Maria Teresa, germana de Carles II i filla de Felip IV de Castella i també nét del rei de França Lluís XIV. La successió de les dues corones hispàniques, Castella i Catalunya i Aragó, passaven a ser una qüestió d’interès europeu. Després d’unes guerres d’intrigues, influències i fortes pressions franceses, es va coronar com a rei el candidat borbònic, que s’autolegitimava després de declarar que el difunt Carles II l’havia fet el seu hereu, cosa mai realment comprovada.
Aquell mateix any, el rei francès Lluís XIV, continuant amb la política anticatalana dels borbons, mitjantçant un edicte reial, prohibeix l’ús del català per totes les comarques catalanes ocupades: el Rosselló, el Vallespir, el Capcir, el Conflent, i la meitat de la Cerdanya. Progressivament la política, l’administració i la cultura s’aniran afrancesant.
A la resta del país, tot i que el nou rei, anomenat Felip IV de Catalunya i Aragó (però més conegut com Felip V de Castella), va reunir les corts a Barcelona, els anys 1701 i 1702, i va jurar les constitucions catalanes, ràpidament es va despertar un sentiment antiborbònic per la seva forta política centralista i absolutista. A més a més, l’esperit antifrancés continuava molt viu entre el poble i arreu dels Països Catalans.
Els estaments universitaris i la gent de la Diputació o Consell de Cent van patir una repressió per la nova monarquia borbònica i van començar a preocupar-se per la violació de les institucions. D’aquest descontentament en participen també els pagesos i la petita noblesa de l’interior, que estan patint càrregues des del 1652, amb el manteniment forçat dels soldats castellans. Creuen en la necessitat d’endreçar la nació i en la desaparició dels allotjaments a les tropes estrangeres. Tots aquests factors expliquen un progressiu decantament cap a propostes que puguin posar fi a la repressió borbònica. Només va caldre que algú donés el pas final en favor del poble descontent.
El 20 de juny del 1705, els membres catalans del partit austriacista i de l’oposició als borbons, encapçalats per la petita noblesa de Vic, més coneguts com a vigatans, van signar amb Anglaterra el pacte de Gènova. Entre d’altres punts, la monarquia anglesa es comprometia a proveir armes i soldats als catalans i a garantir que fos quin fos el resultat de la guerra, Catalunya no perdria ni les seves lleis ni la seva llibertat. A partir d’aquell moment Catalunya s’alçava en armes contra Felip V, alhora que la revolta s’estenia per tots els racons de les terres de València, Aragó i Mallorca.
Així doncs, es va produir l’alçament contra els borbònics, amb l’excepció dels partidaris de Felip V, els anomenats “botiflers”, que era gent vinculada a l’administració reial, als sectors de l’alta jerarquia eclesiàstica, els bisbes, i l’alta noblesa titulada.
L’agost de 1705 es produïa el primer enfrontament entre els catalans i els borbons a la vila valenciana d’Altea, on el general Basset va desembarcar sense dificultat. El 15 d’octubre Barcelona era alliberada i el 7 de novembre es va produir el desembarcament a Catalunya de l’Arxiduc Carles, després d’importants victòries. Fou rebut eufòricament pel poble i convocà les Corts i jurà les Constitucions.
Però malgrat la bona voluntat i l’esforç català, el 25 d’abril de 1707, la nació catalana començava a caure en mans castellanes. Els aliats van ser derrotats en la batalla d’Almansa i tot el territori del Regne de València era sotmès a les ordres castellanes, anul·lant amb el Decret de Nova Planta el 29 de juny de 1707, les seves lleis, les constitucions, el dret privat i establint una reforma fiscal inmediata. En definitiva País Valencià era ocupat i desposseït de les seves llibertats. Progressivament l’exèrcit borbònic va anar avançant. Aragó i Lleida també van caure el mateix any.
Davant aquest fet, els principatins veuen que calia defensar-se, i l’enfrontament amb Felip V es converteix en una proclamar clar: vèncer o morir com a país.
L’any 1711, hi ha un fet que canvia el rumb de la guerra. Mor l’Emperador d’Àustria, i el seu germà, l’arxiduc Carles, heretà el tron. El fet de no voler renunciar als seus drets sobre les corones de la Península va fer que els aliats veiguessin al rei austríac com una gran amenaça, ja que es podia convertir en una gran potència europea al dominar els imperis alemanys i els hispànics. Per això van decidir no recolzar-lo més en la seva lluita per la successió i Carles d’Àustria va negociar la pau.
L’any 1713 Catalunya és traïda pels anglesos, que signen el Tractat d’Utrecht, en què els castellans ofereixen Gibraltar a Anglaterra amb la condició que no segueixin ajudant als catalans.
Així doncs, els aliats van abandonar la causa catalana, restant Catalunya sola davant l’exèrcit borbó, que l’ocuparà l’any 1714, després que els 5.000 combatents catalans no poguessin resistir, a Barcelona, l’intens setge -des del juliol del 1713- de 40.000 soldats, juntament amb bombardejos i el tancament dels camins de mar. El darrer baluard a caure al Principat fou Cardona.
Mallorca, defensada pel virrei-marquès de Rubí, caurà en mans dels ocupants l’any 1715. El 28 de novembre del mateix any fou implantat el Decret de Nova Planta, i per dret de conquesta s’imposava un règim d’ocupació castellana. L’illa de Menorca fou cedida a Anglaterra, com a conseqüència del Tractat d’Utrecht. Va ser ocupada per Anglaterra des del 1708 al 1802, llevat dels períodes 1756-63 (en mans de França) i del 1781-98 (en mans espanyoles). Espanya l’ocupà definitivament al 1802. Malgrat la dominació anglesa, l’ensenyament primari, que va gaudir d’una gran difusió, va ser impartit en llengua catalana.
Sardenya també fou defensada pel marquès de Rubí, però finalment fou vençuda, l’any 1717, per l’expedició filipista. L’Alguer fou ocupada per Àustria; després per Espanya; poc després formà part del Regne de Sardenya, i finalment d’Itàlia.
El 12 de setembre de 1714, Barcelona es despertava amb les tropes castellanes pels seus carrers. Això no va desfer la moral dels catalans, que, mostrant el seu tarannà característic, van ser conscients que calia anar a treballar i fer vida normal, tot demostrant que res faria canviar els seus afers.
Un cas clar de la revenja i odi dels castellans cap a la Nació Catalana el podem veure en el fet que després de ser pres per haver-se revoltat contra els ocupants, el General Moragues fou decapitat, i el seu cap fou exposat dins una gàbia durant dotze anys al Portal de Mar de Barcelona. També van ser executats desenes de militars catalans. A més, s’han arribat a comptabilitzar gairebé quatre mil detinguts, confiscacions, desterraments i exilis per oposar-se a l’atac dels ocupants castellans. Una altra mostra de repressió fou la prohibició total de la possessió d’armes, on fins i tot s’obligà a no tenir cap tipus d’arma blanca i el ganivet de tallar el pa, ben lligat a taula.
Després d’aquesta guerra, els Països Catalans van perdre les seves llibertats polítiques i vam ser annexionats al país ocupant. La promulgació del decret de Nova Planta al Principat el 16 de gener de 1716 era la culminació de l’ocupació, que s’havia iniciat l’any 1707.
El decret prohibia el català i redactar-hi llibres -encara que es continuava fent-; s’eliminà la Universitat de Barcelona, traslladant-la a Cervera -això significava l'allunyament de la universitat d’un centre demogràfic important i el seu trasllat des d’un centre austriacista a un que es trobava més aprop de la castellanització-; i, finalment, es dictaren tot un seguit de lleis contràries als interessos catalans arreu de la Nació.
En aquesta situació tan dolorosa va arribar estar la nostra nació. La gloriosa Catalunya, aquella pàtria que en temps passat havia estat lliure i forta, la que s’havia estès per tot el Mediterrani, jeia destrossada, esclavitzada, esquarterada com una colònia. El territori català se l’havien repartit quatre estats. Quedava suprimida aquella confederació d’estats mediterranis que havia donat al món l’exemple de la seva justícia i de seny organitzador. Castella i França havien fulminat el fruit de segles de lluites i de sacrificis del poble català.
Després de vuit segles, la sobirania catalana passava a mans castellanes. Era la fi de l’Estat Català.
Altres:
El General Moragues fou decapitat i el seu cap penjat durant 12 anys al portal de Mar de Barcelona, com a escarment per a tots el catalans.
Es prohibiren totes les armes i només era permès un ganivet per llar, a la taula de la cuina i lligat...
Taro
coi, quina clase magistral s'historia... i que verd que estic. Vaig a la mula a baixar-me.... l'escurçó negre, els cargols i alguna coseta mes d'historia.
apa, sort i salut
Deu n'hi dó gataparda o fem un joc de paraules garrapata en català paparra ... àcars paràsits de vertebrats,les paparres xuclen la sang dels seus hostes.Viuen entre la vegetació i es llancen al cos d'animals que passin al seu costat, poden estar diversos anys esperant una presa.
Aixó és el que sou tú i la gent que pensa com tú.
Que potser ens pots continuar la classe d'historia? una mica més recent i si potser esquemàtica.
Ja n'estem tips de retallades i models de societat caducs, de dirigents surten a les revistes del cor, jutges que censuren, dirigents que veten seleccions,....
VISCA LA TERRA I CATALUNYA LLIURE.
visca catalunya company!
"Som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol!!!!....
Endavant Mon! Visca Catalunya!!!!
Un petó ;)
Si, senyors, visca Catalunya, volem una nació, i és ben clar que a qui han xuclat ha sigut a la nostra terra, en avall d'aquí tenen força més serveis públics, menys despeses i estem tips que ens diguin insolidaris!
Bé, voldria ser una mica autocrític... a vegades penso que NI SOM, NI SEREM. Som una mica negatius, la nostra Diada: conmemora una derrota, la nostra senyera, també. I l'himne, crec que deu ser l'únic del món que està en un to menor... sembli una marxa funebre... els himnes han de ser alegres!
Bé, tot i així, prefereixo l'himne tradicional, tot i que sóc partidari de canviar l'himne per algo més alegre. Molta gent fora de Catalunya, fora de l'Estat,... saben l'himne del Barça i fins hi tot sense ser seguidors, és un himne alegre. No podem fer el mateix amb el de Catalunya? Com a mínim que se l'aprenguin tots els ciutadans de Catalunya i així podrem veure cantar els esportistes catalans (quan se'ls permeti jugar partits, ni que siguin amistosos.
Mentrestant us deixo el tradicional:
Catalunya, comtat gran
qui t'ha vist tan rica i plena
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra.
Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Lo gran comte d'Olivars
sempre li burxa l'orella;
-Ara Ès hora, nostre rei,
ara es hora que tem guerra.-
Contra tots els catalans
ja veieu quina n'han feta
seguiren viles i llocs
fins al lloc del Riu d'Arenes;
n'han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i corporales i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.
Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de I'església,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.
Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre;
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.
Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.
A presència dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:
-Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.
Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaÁa de Sant Jaume
n'hi toren les dependències.
A vista de tot aixo
s'és avalotat la terra;
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.
Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.
De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han morta la primera;
ne mataren el Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència
Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta;
mireu que aixís ho faran,
quan seran en vostres terres.
Anaren a la presó
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
amb la mà dreta i l'esquerra;
-On és vostre capità?
-On és vostra bandera?
Varen treure el bon Jesús
tot cobert amb un vel negre
-Aquí és nostre capità,
aquesta és nostra bandera.
A les armes, catalans,
que ens han declarat la guerra!
Taro.
Va companys que estan saturat
Si voleu fer palesa la vostra protesta davant la prohibició de la Real Federación Española de Fútbol a la celebració del partit entre Catalunya i Estats Units, podeu adreçar-vos a aquesta pàgina web:
http://seleccions.cat/protesta/protesta.asp
Carta anticatalanista diari El Mundo. En primer lloc, teniu la carta de J. Vaderribas i en segon lloc, la resposta per part del Sr. Jordi Net. És boníssima!
"Carta de J. Vaderribas publicada a EL MUNDO:
Vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es decir, ninguna. Pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y otro que no lo es. Dicha distinción es muy importante para todo español que se precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por riclitados los nacionalismos periféricos. Aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado por los crímenes abyectos de la banda etarra, son un rival de mucha más enjundia para la nación española que los siempre timoratos catalanes. Y voy a tratar de explicar el por qué. Mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, árabes), los catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha pasado por allí. A un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que por un plato de lentejas dejan que se mancille su honor. De hecho, un castellano recio siempre se sentirá más identificado con el carácter rudo y batallador del vasco, dejando momentáneamente a un lado el episodio repugnante que lleva a cabo una banda de asesinos desalmados, que con la falta de carácter, el "acongojamiento", el rechazo al enfrentamiento y el amor por el dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos.
Por todo esto, no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea al nuevo gobierno de la Generalidad, sean los propios catalanes los que sacrifiquen a Carod. Mientras los vascos recibieron una presión incomparablemente superior durante el periodo previo a las últimas elecciones autonómicas, y por desgracia para la nación española con resultado nefasto para nuestros intereses, en Cataluña no han sabido resistir ni el primer achuchón. Era de esperar, no tienen sangre. Ellos mismos destruyen a sus líderes. No tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el gobierno de la Generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas y volverán a gobernar CiU y el PP. Todo debe estar bajo control. Dicen mis contactos en Cataluña que ERC, de hecho el único intento mínimamente serio de ponernos un poco nerviosos, va a quedar electoralmente diezmada el 14-M, mientras que los siempre dóciles chicos de Pujol van a salir ganando de este embrollo. Y ya sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos se les tiene más que domesticados. De hecho, encarnan al auténtico fenicio. En definitiva, y para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra auténtica preocupación debe estar centrada en el norte. Los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos, sacamos la tontería del fútbol (el Barsa, ese gran narcótico) y ya están entretenidos para unas cuantas semanas.
SI US PLAU.
NO DEIXEU DE LLEGIR LA RESPOSTA.
EN RESPUESTA A SU CARTA: Apreciado Sr. Vaderribas, Vaya por delante que mi simpatía por los ignorantes prepotentes y los chulos castizos es la misma, es decir, ninguna. Puestos a buscar "adversarios", usted, con su prepotencia, incultura y defachatez me va como anillo al dedo. La gente como usted y los de ETA son dos caras de la misma moneda. El nacionalismo español ha sido siempre ofensivo e imperialista, es decir, criminal, como el de ETA. Ustedes, adversarios nacionalistas españoles, se piensan que España es el centro del mundo y que los que no son castellanos recios y vascos fornidos, son unos cagados y unos comemierda. Lo más grave es que se lo dejen escribir en un medio de comunicación público. Veamos, si usted tuviera dos dedos de frente, debería ser más riguroso con la historia y no trepanar las mentes blandas de sus compatriotas con falsedades. Los catalanes no existíamos en la época de los fenicios, ni en la romana, ni prácticamente en la visigoda. Tampoco existían los castellanos, ni mucho menos los españoles. En cuanto a los vascos, no lo tengo claro (¿podríamos decir que eran los íberos?). De hecho, los catalanes existimos, como nación, desde el año 865 aprox. Llegamos a ser una gran nación hasta el 1412, cuando desgraciadamente se extinguió la dinastía catalana con el último rey Catalanoaragonés, Martí L'Humà.
En el Compromiso de Caspe, las Cortes Catalanas decidieron (equivocadamente) pasar a una dinastía castellana con la condición de que ésta respetaría las leyes e instituciones de Catalunya, representadas por la Generalitat. Está claro que la mente castellana no estaba preparada para respetar acuerdos, y por lo que veo, no lo estará nunca. Desde entonces han tratado sistemáticamente de violarlos. Si esto se lo hiciéramos nosotros a ustedes, nos llamarían traidores, innobles y nazis, pero como son ustedes quienes lo hacen, se quedan más tranquilos si piensan que nos dejamos prostituir por dinero. Esto me lleva a pensar en su obsesión por que nosotros sólo pensamos > en el dinero. Tienen ustedes además la virtud de vomitar lo primero que les viene a la cabeza, y como uno de sus principales defectos es la envidia, nos achacan constantemente que sólo pensamos en el dinero (lo mismo que les pasa a los judíos en otras partes). > Esto viene de la época en que, después de haber expoliado las Américas, su declive les llevó a morirse de hambre y se dieron cuenta de que tenían unas "provincias" periféricas donde curiosamente, por no haberlas dejado ir a saquear las Américas (esa es su mentalidad), se lo habían tenido que currar en su país, creando riqueza de la nada con su industria floreciente.
Pues bien, a pesar de lo que les asqueaban los industriales catalanes "por su afán por el dinero", no les asqueaba emigrar a su país para ganárselo y mucho menos recibirlo de los impuestos que con habilidad fenicia gestionaban (para sus batallitas y dispendios en la Villa).
Otros países como Holanda, Inglaterra, Italia, etc., hacían (y hacen) lo que hacíamos (y hacemos) los catalanes. Parece que ellos tienen todo el derecho del mundo de hacerlo, no así los catalanes ni los judíos. Hablando de batallas, decirle, adversario inculto, que la que perdimos en 1714, o mejor dicho, la que ganaron ustedes, gracias a su gran "bravura y arrojo", se debió a que Inglaterra nos traicionó. Resulta que el Archiduque Carlos, nuestro candidato a heredar el trono de Carlos II, heredó durante la contienda la corona de Austria, y por tanto, al equilibrarse las fuerzas en Europa, Inglaterra decidió abandonar a su suerte a los Catalanes - Tratado de Utrecht 1713 -, con quienes habían pactado una alianza (aunque se quedaron Menorca y Gibraltar*). El ejército castellano-francés tardó dos años en entrar en Barcelona, después de sitiarla por mar y tierra. Si los catalanes, como usted insinúa, eran una panda de cobardicas, el ejército castellano-francés, con unos medios y efectivos infinitamente superiores, debía ser un enjambre de mariquitas.
Gracias a esto, el castellano, que a partir de entonces pasó a denominarse español, se impuso en Cataluña. Han pasado casi 300 años, y los catalanes seguimos pesados, erre que erre, con nuestro idioma y ganas de autogobierno. Somos un caso único de supervivencia en Europa (y tal vez en el mundo). Otros imperios colonizadores como Inglaterra o Francia, no tienen casos parecidos en sus dominios. A ustedes les gustaría ser como ellos, pero nunca lo podrán ser.
Simplemente por que son una panda de chapuzas como Trillo, prepotentes como Aznar y creídos como Piqué que nunca podrán convencer a un nacionalista catalán. Seremos siempre su grano en el culo, incluso cuando hayan acabado con los Etarras. ¡A ver si hay "güebos" de tomar Gibraltar como El Perejil, machotes! Y es que en el fondo sois unos cobardes que sólo os atrevéis cuando lo tenéis claro.
Som i serem!
Jordi Net "
Jordi Net for president!
1000 i 1 900: molt bona la contesta d'aquest Jordi Net.... si tots contestessim tan be quan alguns d'aquests "Lo Santos" "Vaderribas" "Zaplanes" "Aznares"i familia tota vomiten mentires i calumnies vers el nostre poble.
Publica un comentari a l'entrada