Els Satel.lits

I si un dia cau tota la ferralla que em enviat a l’espai? Sabeu quans artefactes ha enviat l’home a l’espai? Jo no.
satèl·lits i mes satèl·lits que no pudem comptar amb els dits de les mans.
Ep Manel que hi ha de nou?
- Mira l’altre dia vaig trobar un tros del carburador de HB-31
- Doncs jo vaig trobar un tros de Meteosat pel carrer
- El diari “el Punt” posava que una vella de Vilanius, li va caure una tros antena, mentre estenia la roba al terrat
El drapaires de ferralla es farien d’or,

Idea: tindrien que ser biodegradables , quan ja no funcionessin puff! ja esta, desfets.

El troleibus

Recordo amb enyorança el “trole” com li deiem familiarment era de l’empresa FIRTESA i cobrí, des de 1953, el trajecte Tarragona - Reus i viceversa, fins que fou substituït progressivament pels autobusos moderns i no tant moderns , ja que n’hi havia de segona mà al principi, cap als anys 70.
El color blavós i verdòs indiscutible de la seva sorollosa carrosseria contrastava al llarg de la carretera quasi recta, amb els populars pals de ciment que sostenien una doble línia elèctrica aèria la qual proporcionava l'energia per al funcionament dels vehicles . El fet que només existís una sola línia elèctrica i dos vehicles que sortien simultàniament de Tarragona i Reus, obligava forçosament a efectuar a un d'ells una parada a mig camí quan es creuaven, per tal de desconnectar el respectiu “trolei” o perxa en el moment que passés l'altre. El cobrador amb un uniforme gris amb gorra de plat, era sovint l'encarregat d'efectuar la desconnexió del trolei mentre la paciència dels soferts viatgers era posada diàriament a prova. Els primers troleibusos eren de segona mà i venien de Saragossa, Fins hi tot n’hi havia de dos pisos com els autobusos de Londres. A mi això m’agradava, i pujar al segon pis, posar-me a primera fila i jugar a ser el conductor.

Estimar aquesta terra

Avui tallen la carretera de la mar. Ara per anar a treballar tindré que fer una volta de sis parells d’ous, a mes tindré que matinar mes.
Tot això per fer un nou pont (el que hi ha te set anys) per poder passar per sota el desdoblament de la N340. Aquesta carretera, N340 passa just fregant la paret de l’estudi que l ‘artista Joan Miró tenia a Mont-roig al seu mas. Aquest mas ha estat declarat la setmana passada, a corre-cuita Be d’interès Artístic Cultural, Potser perquè venen les eleccions?
Aquesta carretera mai tenia que haver passat per on passarà, però d’això ja es lamenten molts dels que fa uns anys van amagar el cap sota l’ala.
Desprès des de Madris cada cop que surten imatges de la sala on es reuneix “el consejo de ministros” aquells mateixos que van aprovar aquest traçat, continuarem veient penjats d’aquelles parets els quadres d’en Miró. Miró s’estimava Mont-roig i la seva terra, llàstima que Mont-roig no estimi ni Miró ni la seva terra.

Tocat del bolet

El passat dissabte vaig anar al bosc a caçar bolets, a part trobar-ne uns quans, així com un quilo i mig, hi havia especies extranyes com el llaunos cocacolum, o el tampax brutus, fullus de periodicus i el merdaram que tiran els humans tots els toxics per excel.lencia si mes no contaminants.

Reconec que cada cop hi entenc mes (gracies a la tv3, la de tots) i veig la farinera borda (amanita phalloides) i se que es mortal.

Dins les curiositats boletaires hi ha espècies de bolets que produeixen estats alterats de la consciencia i que permeten als que els consumeixen, posar-se "en contacte amb els déus".

Tot i que la opinió pública sovint els classifica com a "tòxics", el cert és que alguns d’aquests bolets han estat considerats plantes màgiques en moltes cultures i el seu consum provoca uns efectes perfectament estudiats d'alteració sensorial i de la consciencia. L’ús d’aquests bolets ha estat tant important en el nostre país que ha generat personatges (gnoms, follets, fades, esperits i altres éssers) que poblen la nostra fantasia, el nostre llegendari i les nostres tradicions.

Fins i tot han generat expressions que han esdevingut populars, com “estar tocat del bolet”. l’Amanita muscaria, tradicionalment consumida per carboners, pastors i bosquerols.

Diuen que el propi Antoni Gaudi, l'arquitecte català (deixeu-me dir que es nascut a Riudoms , per emprenyar als de Reus) n'havia consumit i d'aqui les formes magiques de les seves construccions. pero això per ara nomes es una llegenda.

Doneu-me càfe!

Ja ho se, ja ho se, no es massa bo prendre tant cafè, però no ho puc evitar. Des de que vaig deixar de fumar potser es un dels pocs vicis que encara em queda. Ummmm! l’aroma d’un bon cafè d’aquells fets amb una bona cafetera, o be, els d’aquella cafeteria de la plaça major fets a consciència, tal com cal, amb l’escuma daurada i cremosa per sobre, amb poc sucre, menys que el just per endolcir-lo una mica i poc remenat. Mai en got, sempre en tassa, mes que tassa, tasseta, agafada amb dos dits tot aixecant el dit petit tibant com qui pateix artritis. Apropant els llavis, fent “morritus” a la tassa com qui vol donar un bes als llavis de l’enamorada, tot tancant els ulls, concentrant-se per rebre el primer contacte. Ull, que crema! Una lleu i suau bufadeta i ja esta, a xarrupades vas assaborint-lo. Deu meu quin ritual beure un cafè! Un cafè dels que deixen aquell pòsit al cul de la tassa i pots exclamar: Aquí si que hi ha marro! El suficient marro perquè la bruixota de torn pugui llegir-te la bonaventura, i et digui que seràs feliç i tindràs molts diners i faràs un viatge a un país llunya.. Quin plaer sentir tantes coses boniques per tant sols la voluntat; dos euros.
A la presó! caldria enviar als que ofereixen maquines de vending amb aquesta mena de suc negre i l’anomenen cafè. Com jo soc molt cafeter, crec que ja us ho havia dit, a la feina en bevia molt però des de aquella corredissa al lavabo.. Em vaig jurar que mai mes el tastaria si no fos que algun dia anés restret. Que costaria ajustar millor les quantitats i qualitats del producte? Doncs no, a patir. Estic totalment segur que aquesta pot ser una de les causes del que ja s’ha començat anomenar efecte ALT (Absentisme Laboral Temporal). Quantes hores perdem els catalans asseguts a la tassa del wàter de la feina per culpa d’un maleït cafè de maquina?. Segons un recent estudi, als EEUU que prenen el cafè en tasses de mig litre; un “americano” que en diem aqui, L’anomenada cultura del “coffe machine” esta força arrelada a tot tipus d’empreses, oficines i llocs de treball en general. Tant al Pentàgon com a la Casablanca i la CIA en son molt bevedors de cafè (es per això potser , que la cagan tant sovint?)Aquí potser ja ens toca de fer també un estudi, i que fos la Generalitat; ara be, no se si el Departament de Treball, o el de Sanitat, que subvenciones unes noves maquines expenedores de cafè de qualitat (colombià com a mínim) als centres de treball. Per cert en diu quelcom el nou Estatut d’això?

1.- JA HE TRANSPLANTAT EL GARROFER

Fa uns messos vaig començar un bloc a un altre lloc. Publicar alli era dificil, doncs tecnicament era horrible, un dia no anava , un altre esborrava. Un bon dia vaig veure un anunci sobre una campanya publicitaria sobre un grup politic de tendencia oposada a la meva a la pagina principal de la web (blocat) i vaig decidir transplantar aquest garrofer a un altre lloc, a una terra mes bona. no se si aqui arrelara però de moment aqui el teniu, cuideu-lo i disfruteu-lo.
...