Fa estona que l’espero i ja em sembla tota una eternitat. No, soc jo qui arribat abans d’hora. Crec que la nota ho deixava clar: Segona taula de la guingueta del parc, al Moulin de la Galette, a l’Île-Saint-Louis. Jo portaré un abric color beige... El cas es que tampoc ser on cercar-la. Jo d’ella tant sols se que es diu Anne, que es minyona a casa d’uns burgesos botiguers, que te els cabells reixinxolats i ho se per la foto que m’ensenyà aquell dia en Pascal i el mes important; uns ulls preciosos amb una mirada que es podria reconèixer de lluny per tota la Rue de Blomet, que dic la rue de Blomet, per tot Paris.
Fou el propi Pascal qui s’oferí a fer de mitjancer, per concertar-me aquesta cita ( es veu que una d’aquelles a les que ell anomena cosina seva, son amigues). I es que en Pascal te una especial qualitat per fotre’m en cada embolic..Però jo soc pitjor, que m’hi deixo entabanar. A vegades crec que ho fa expressament per tenir recursos per escriure desprès els seus relats. El que mes em dol es l’André i la rialla que desprès deixarà tant sonorament pel “cafè des Incoherents” seguit del clàssic sermó: - Aquesta noia no existeix nomes que en els relats d’amor que escriu el babau d’en Pascal i des de fa uns dies en el teu cervell de mosquit aigualit. Au! baixa de la figuera sigues bon jan i fes alló que mes t’agrada; pintar. Despulla’ns la teva imaginació vers el blanc del bastidor, posa-ho tot : Llavis, ulls, nas, cabells de princesa amb tirabuixons, aquells pits petits tan a la francesa, amb forma de copa de champagne i posa també aquesta mirada per la que tant sospires allí, on nomes hi pot estar. Tan sols així la podras tenir, finalment sera tota teva per sempre.
Son mes de les cinc i collons! fa fred. Ni tant sols les aspes d’aquest vell moli han de poder, hores d’ara compadir-me de la meva solitud. La tardor francesa ja ho te això... Son els colors de la soledat.
Fou el propi Pascal qui s’oferí a fer de mitjancer, per concertar-me aquesta cita ( es veu que una d’aquelles a les que ell anomena cosina seva, son amigues). I es que en Pascal te una especial qualitat per fotre’m en cada embolic..Però jo soc pitjor, que m’hi deixo entabanar. A vegades crec que ho fa expressament per tenir recursos per escriure desprès els seus relats. El que mes em dol es l’André i la rialla que desprès deixarà tant sonorament pel “cafè des Incoherents” seguit del clàssic sermó: - Aquesta noia no existeix nomes que en els relats d’amor que escriu el babau d’en Pascal i des de fa uns dies en el teu cervell de mosquit aigualit. Au! baixa de la figuera sigues bon jan i fes alló que mes t’agrada; pintar. Despulla’ns la teva imaginació vers el blanc del bastidor, posa-ho tot : Llavis, ulls, nas, cabells de princesa amb tirabuixons, aquells pits petits tan a la francesa, amb forma de copa de champagne i posa també aquesta mirada per la que tant sospires allí, on nomes hi pot estar. Tan sols així la podras tenir, finalment sera tota teva per sempre.
Son mes de les cinc i collons! fa fred. Ni tant sols les aspes d’aquest vell moli han de poder, hores d’ara compadir-me de la meva solitud. La tardor francesa ja ho te això... Son els colors de la soledat.
Podeu trobar una relació de relats que s'han fet al voltant del quadre d'en Santiago Rusiñol al bloc RelatsConjunts.blogspot.com i si us animen deixeu el vostre.
.
9 comentaris:
Un nou episodi del Moulin Galette... podria reflexar el dia d'avui, en el qual -collons- fa fred! :-))
Un nou episodi del Moulin Galette... podria reflexar el dia d'avui, en el qual -collons- fa fred! :-))
Gràcies per la visita! A mi em sorprèn la gran quantitat de relats tan diferents a partir d'una mateixa imatge (i no m'hauria de sorprendre, perquè ho he fet practicar als meus alumnes durant anys!) però, per sort, encara tinc aquesta capacitat de sorpresa.
Salutacions cordials des del meu mar.
he oblidat dir-te que m'ha agradat, el teu relat!!! (quin despiste) en general m'agrada, el que heu anat escrivint tots!
Company...M'ha agradat molt. Però molt!!
Ja has passat per Relats Conjunts per que afegeixin el link a ca teva??
Moltissimes gràcies per passar per casa.
Ens anem llegint!
Sovint ens deixem entabanar... i què?
Un relat adient per l'època en que estem...ara que el fred apreta. No et costipis esperant-la....
Molt bonic!
M'ha agradat molt el relat. Un somiatruites, com no!
Tirabuixons?
esperar només fa que pensis més de la persona que esperes. Dóna molt de sí una espera...
collons mon, em deixes parada, estorada, bocabadada i esmaperduda, i et diré mes, em semblo al pascal aquest, ves quina ironia jo i la meva inocencia a la meva edat..........
Publica un comentari a l'entrada